T'ATURES A APUNTAR CAP A LA LLUNA

T'atures a apuntar cap a la lluna,

però el dit és cec a menys que lluna brilli.

Una lluna, un dit descurat apuntant…

Seran totes dues coses una sola?

Aquesta pregunta és com algú que apunta a la lluna,

guiant un principiant a sortir de la ignorància espessa com la boira.

Mira profundament. El misteri crida i crida:

No hi ha lluna, no hi ha dit… no hi ha absolutament res.

—Ryokan Taigu

SUPERLLUNA DE SANG BLAVA

Quan la lluna és el bes que m'acarona

només l'aixopluc de l'aigua em bressola 

©Mayte Duarte XXX/I/MMXVIII

SOMRIURE PROPI I ALIÈ

I seguim enllambordats enmig del brogit de la solitud 
plens de somnis, plens d'obacs, plens de res.

Però ara sabem que el temps no existeix.
Que res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla.

Que principi i final són el mateix extrem.
que res és perdut o trobat si no hi és en tu i en mi.

Que no s'havia d'anar enlloc, per que ja hi érem,
tan llarg i curt camí, per trobar-nos entre els fils del destí.


Que viure, és viure'ns
i que el llegir no ens ha de fer perdre pas l'escriure.

Si qui no té somnis, mor abans
només ens espera l'eternitat.


©Mayte Duarte, MMXV

NIT DE FEBRER

De pols d’estels és el meu bes, 

d’alè de Drac i de records també.

És en tancar els ulls quan només la veig, 

des de la romana necròpolis,

i a les meves mans, un llibre vell.



©Mayte Duarte III/II/MMXV

LA CRIDA

Esculpture Paige Bradley

Quan a la crida ningú respon

la distància més curta entre tots dos

som tu i jo

© Mayte Duarte XXX-I-MMXV

NITS DE SOL

El nostre temple hauria de ser allà on rau la nostra ànima.

©Mayte Duarte 18/01/2015

BENHAURADA MEMÒRIA

El present és una porta tancada que et barra el pas entre el passat viscut i el futur per viure.

No es tracta de carpe diem, es tracta de viure.

Res no  hagués estat ni podrà ser si en aquest mateix instant el temps s’escola i es perd. 

En definitiva, el temps no existeix... 
som una munió de fugissers moments, els quals recordem.


©Mayte Duarte VI-I-MMXV

AIXÒ SI ÉS...

Has estat acaronant-me en moments de buit infinit,

si no hagués estat bressolada per tu, m'hagués diluït.

©Mayte Duarte I-XII-MMXIV

θάνατο

θάνατο

La mort sempre colpeja
ens aclapara, ens aïlla, ens embroma i anorrea.
No hi ha cònsol pels que queden.

No hi ha dol que ens acaroni 
no resten espurnes d'encenalls 
en aquesta banda, al cor, la meva foguera.

Restarem els temps, poc o molt, que ens queda
cobejant la llum dels estels, on sabem que ens esperen,
tothom mor una mica quan és un qui queda.

Fem i desfem en l'absurditat, dia rere dia
sense ser-ne conscients de l'etern degoteig del temps 
sempre en  compte enrere.


©Mayte Duarte XXII_IX_MMXIV

COM POT SER

Com omplir un buit ple de buits

Com restar sol envoltat de solituds

Com estimar si tothom s’estimen sols

Com silenciar l’eixordament de silencis


Potser   assolint

Potser  reeixint

Potser  vivint

Potser morint


©Mayte Duarte VIII-X-MMXIV 

孫子兵法

ACONSEGUIR CENT VICTÒRIES EN CENT BATALLES 

NO ÉS L'IDEAL SUPREM. 

L'IDEAL SUPREM ÉS VÈNCER L'ENEMIC

 SENSE BATALLA.

Capítol 3. La planificació de les ofensives

L'Art de la Guerra o Els tretze capítols (xinès:孫子兵法, pinyin: Sūnzĭ Bīngfǎ, literalment: "Estratègia militar del Mestre Sun") és un antic llibre xinès que tracta sobre tàctiques i estratègies militars. Es presumeix que va ser escrit cap a l'any 500 abans de la nostra era, representant així el tractat militar més antic que es coneix. És l'obra del pensador xinès Sunzi (544 aC - 496 aC). Va ser i segueix sent estudiat per tots aquells estrategues militars que han dirigit exèrcits i encara és freqüentment usat en l'actualitat degut al fet que els seus ensenyaments poden ser aplicats en moltes altres àrees més enllà del conflictes armats.

QUI DIU TRIST?

Com si de resistir més enllà del temps i l espai es tractés,
qui diu trist? Qui diu meu?

Saber qui sóc on no hi sóc quan sóc,
ésser aquell jo que no per ser menys jo és més jo.

Qui diu trist? Qui no dol?


© Mayte Duarte XXVIII-VII-MMXIV

孫子兵法

SER INVENCIBLE DEPÈN D'UN MATEIX. 

QUE L'ENEMIC SIGUI VULNERABLE DEPÈN D'ELL MATEIX.

DISPOSICIÓ DE LES FORCES

SUNZI.  L'Art de la guerra. Barcelona: Proa, 2000 

(Clàssics orientals ; 1). Capítol 4.

LA BOCA DE LA DEMÈNCIA de Francesc Mompo

Em pentinava davant d’un poema d’aigua

sentint els límits de la pell,

allà on totes les línies cauen en el blanc.

Una gota em convidà a passejar amb ella

per les ribes de la follia.

Al fons de l’abisme, una mar de vocals

oneja amb la boca oberta

sabedora que no em resistiré,

coneixen les meves febleses

i ja preparen la copa de l’absència.

Han destil•lat els feixos de llum

pels alambins de la memòria.

El líquid degota fosc,

atzabeja com mai haja regnat

en les pupil•les de cap donzella.

Falsos canyars amaguen la vora,

una salmòdia en goles humides

canten el nom secret de l’aigua del poema

en totes les llengües del record.

I jo, deixeble traïdor de l’horitzó conegut,

que compte els dies de la meva existència

pels flasconets de café concentrat

que llance tots els matins al poal del fem,

prenc la copa dels adéus

i em capbusse en la boca de la demència vocàlica.

© Francesc Mompo 07/07/2014

Composició imatge: © Mayte Duarte 07/07/2014

L'AROMA DE L'AMOR

Escoltar la textura de l'aroma de l'amor

és d'un tacte que acarona,

no es marceix quan es pon el sol,

només es fon en la fredor de la remor de l'oblit 

quan s'aturen els somnis que per morada tenen un cor.

© Mayte Duarte III-VII-MMXIV

COM SI FOS ARA

Tornaré a tu com les ones del mar.

Seré de tu com les gemmes de la terra.

I els nostres records seran les perles d’un collaret de turqueses.

© mduarte XVI-VI-MMXIV.

QUAN TU NO HI ETS

Arribaré en tren al llindar de l’horitzó.

La mare terra em rebrà i restaré a partir d’aquell moment  bressolada pel record.

Tornaré a baixar a la caverna però aquest cop ningú em donarà la mà.

M’abraçaré al nostre arbre i tornaré a sentir els teus plors i amor.

La tramuntana  em durà llunes i petons.

Seuré a l’esguard de velles promeses.

M’engoliran nueses i tendreses.

El mar, les flors, les pedres i la terra inundaran subtilment tots els obacs de la meva existència.

Em gronxaré en les teves rialles fermades en la blanca escuma de les onades.

I quan estigui plena, satisfeta, enyorada i banyada per la melangia que em fa somriure, allà on la meva ànima va tornar a ser fixada i rescabalada del no res per la teva mirada... no seré més jo, no seré més tu... quedarà Portbou.

© mduarte XIV-VI-MMXIV

GRAFIES I PELL

Tancar els ulls i evocar-te

 amb els meus petons dibuixar-te

amb el meu alè resseguir-te

en  l’aire, en el no res, com en un somni bell

de grafia a grafia en el teu record,

amb els meus dits,

llegeixo la meva història a la teva pell






© Mayte Duarte XXII-V-MMXIV

TEMPUS

Quants cops haurem de caure i tornar aixecar 

Perquè l’avern ens deixi d’esperar?

Qui té curiositat, pregunta

Qui té fam de coneixement, cerca

Qui s’estima la mort... el no res, viu.

No vull ser una ombra xinesa a la paret.

Quants cops haurem de caure i tornar aixecar 

Perquè l’avern ens deixi d’esperar?

© mduarte 2014

EL PES D'UNA PLOMA

Efímera i subtil 

tenaç i contundent quan flueix

com una ploma esdevé la meva voluntat de ser

© mduarte 2014