Quan en el batec de l’univers
no se’t sent
Quan en el remor de les aigües
manca el teu dringar
Quan en l‘albada
el primer raig de sol és a tocar...
Evocar el teu somriure
el teu escalf, el teu tarannà
dir el teu nom en un murmuri
és el conjur que s’escau
per tornar a caminar.
Acaronada per mil melodies
suaus i esmorteïdes
per el so de les
flames de la foguera
que alimenta les nostres vides
t’abandones al fluix del temps.
Llavors en tancar els ulls i sentir la seva mà
saps molt be, que és el millor que hi ha.
© mduarte XXVIII-XI-MMXIII