Arribaré en tren al llindar de l’horitzó.
La mare terra em rebrà i restaré a partir d’aquell moment bressolada pel record.
Tornaré a baixar a la caverna però aquest cop ningú em donarà la mà.
M’abraçaré al nostre arbre i tornaré a sentir els teus plors i amor.
La tramuntana em durà llunes i petons.
Seuré a l’esguard de velles promeses.
M’engoliran nueses i tendreses.
El mar, les flors, les pedres i la terra inundaran subtilment tots els obacs de la meva existència.
Em gronxaré en les teves rialles fermades en la blanca escuma de les onades.
I quan estigui plena, satisfeta, enyorada i banyada per la melangia que em fa somriure, allà on la meva ànima va tornar a ser fixada i rescabalada del no res per la teva mirada... no seré més jo, no seré més tu... quedarà Portbou.
© mduarte XIV-VI-MMXIV
Fa temps que tinc ganes de descobrir aquests paratges dels quals m'has parlat amb tant afecte. Després de llegir aquest bell poema espero mirar-ho amb els teus ulls i nafrar a aconseguir aquesta unió amb la mare terra
ResponEliminaMoltes gràcies. Es preciós
aviat, aviat el llindar descobriràs ple de pedres, mar i cel
ResponElimina