θάνατο
La mort sempre colpeja
ens aclapara, ens aïlla, ens embroma i anorrea.
No hi ha cònsol pels que queden.
No hi ha dol que ens acaroni
no resten espurnes d'encenalls
en aquesta banda, al cor, la meva foguera.
Restarem els temps, poc o molt, que ens queda
cobejant la llum dels estels, on sabem que ens esperen,
tothom mor una mica quan és un qui queda.
Fem i desfem en l'absurditat, dia rere dia
sense ser-ne conscients de l'etern degoteig del temps
sempre en compte enrere.
©Mayte Duarte XXII_IX_MMXIV
