plens de somnis, plens d'obacs, plens de res.
Però ara sabem que el temps no existeix.
Que res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla.
Que principi i final són el mateix extrem.
que res és perdut o trobat si no hi és en tu i en mi.
Que no s'havia d'anar enlloc, per que ja hi érem,
tan llarg i curt camí, per trobar-nos entre els fils del destí.
Que viure, és viure'ns
i que el llegir no ens ha de fer perdre pas l'escriure.
Si qui no té somnis, mor abans
només ens espera l'eternitat.
©Mayte Duarte, MMXV