La nostra existència és plena
d’espais buits finits
que com fugissers instants de gràcia
conformen la xarxa d’una una vida,
d’un instant…
petó a petó
somriure a somriure
la solitud i buidor
de cada un dels nostres racons
esdevé plé o buit
segons les nostres percepcions
cal no perdre’ns en el marasme dels sentits
i copsar en el seu conjunt o en petits bocins
tot allò que som, tot allò
que en la foscor de la nit
ens atrevim a oferir i consentim en gaudir
a cau d’orella
a la vora del foc
de fractal en fractal
coronant els estels
de fulgurants espurnes
tan d’amor com d'espais en blanc
© Mayte Duarte XIII-I-MMXIV
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada