REMEMBRANCES

Enmig de l’espessor del bosc 
fugint de la brama
intento deixar un subtil rastre 
de petons a l’aguaita


en la solitud del rondo
em reben les dolces i melangioses notes
de la melòdica recerca
de la punyent espera


quan en el buit de les blanques planes
emergeix un raig de llum
prenen cos les nostres paraules
i reeixim amb un somriure als ulls


manca l’aire, l’esperit i la rauxa
manca la dolçor, l’escalf, la il·lusió 
I com no! l’albada
aquella que és teva i meva, l’estelada


les teves mans em fan l’amor
amb carícies de dolços pessics
i amb la ploma
amb simbòlica rima
em captives desitjos i somnis,

anhels punyents
de silenciar el vers 
aclucant dolçament els ulls

quan en perdre’t en el buit
trobes el camí de tornada
en la serena albada
que voreja el vel que separa
el paradís de l’ infern,

la balma on arraulir-se
l’estora on jeu
el meu desig i el teu bes


escriuré amb petons
sobre la teva pell un text
i amb la punta de la llengua 
resseguiré la meva grafia


m’esmerçaré en la puntuació de la lletra
provocada en mi pel teu verb,
que complementat amb dolces paraules
cal·ligrafiades amb melòdica rima
en el anvers dels meus somnis
esdevé oratòria infinita,

aixoplugada en el vers d’un bes 
de tendresa infinita 
on el desig mai s’esvaeix 
en esdevenir gramàtica

ans al contrari,

s’esmicola com la sorra
lliscant per les teves espatlles
tot just allà, 

allà on el llenç és transmuta en text.


Mayte Duarte
XXIV-X-MMXII a XXX-X-MMXII