Ja amb la Lluna despresa de núvols
....i de tot allò que hauria de no ser-hi,
una lluna que en si mateixa és lluna,
una lluna per estimar-se...
I la veiem on estem
i qui sap si al mateix temps?
La mateixa lluna ens guareix i contempla
arreu d'on els nostres cors es trobin
Companya de moltes nits,
vetlla els secrets
desitjos i anhels
somnis i sentiments prohibits
esperances, records i esdeveniments emetents
com amant que podem contemplar i no tocar...
fent-se sentir estimat,
acaronat i besat pel record a ran de pell
no hi ha foscor eterna que ens empari
ni fred que duri
les nostres ànimes sota la llum
d'aquesta pàl·lida nit que ens convida
a l'escalf i llum de la lluna i la foguera.
Rosamaria Gòdia&Mayte Duarte
XXXI/XXII/MMXII
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada