dilluns, 28 de juliol de 2014

QUI DIU TRIST?





Com si de resistir més enllà del temps i l espai es tractés,
qui diu trist? Qui diu meu?

Saber qui sóc on no hi sóc quan sóc,
ésser aquell jo que no per ser menys jo és més jo.

Qui diu trist? Qui no dol?


© Mayte Duarte XXVIII-VII-MMXIV




3 comentaris:

  1. Em veig sovint per fosques solituds,
    En prats ignots i munts de llicorella
    I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

    I dic: On só? Per quina terra vella,
    -Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
    Deleges foll? Vers quina meravella
    D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

    Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
    De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
    Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

    O en tuc de neu, jo retrob el paratge
    On ja vaguí, i, de Déu, el parany
    Per heure'm tot. O del diable engany.

    FOIX I MAS, JOSEP VICENÇ

    ResponElimina

TRADUCTOR

DRACMAY ALEXANDRIA

DRACMAY ALEXANDRIA
Un llibre obert és un cervell que parla Tancat, un amic que espera Oblidat, una ànima que perdona Destruït, un cor que plora. Proverbi Hindú.

Entradas populares