SINCRONIES SUBTILS
DE VEGADES CREIEM QUE LA DIFERÈNCIA
ENTRE SER O NO SER
RAU EN ROMANDRE ACOMPANYATS O SOLS
MÉS ENLLÀ DE LA SÚBTIL LLUM DEL PRIMER RAIG DE LLUM.
HEM DE REPOSAR MÉS SOVINT
EN EL POLS VITAL DE LA NATURA
I RECUPERAR LA SÀVIA
QUE EL TEMPUS DE LA VIDA ENS MARCA,
SOM POLS D'ESTRELLES I VIVIM ANCORATS A LA TERRA.
© Mayte Duarte IX-I-MMXIV
Imatge: Josep Valls
ON
Hi ha ofrenes que queden ermes
crear un món pel no res
no veure el cel
no trobar-te ... per què no et perds
Potser no albirar l’horitzó
restar arraulida entre les bromes
latent i emetent
esmicolant el buit entre petits bocins de foscor
XII-II-MMXIII Mayte Duarte
QUAN EL PRIMER PETÓ, ÉS COLOR BLAU CEL
Enmig de l’espessor del bosc
fugint de la brama
intento deixar un subtil rastre
de petons a l’aguaita.
En la solitud del rondo
em reben les dolces i melangioses notes
de la melòdica recerca
de la punyent espera.
Quan en el buit de les blanques planes
emergeix un raig de llum,
prenen cos les nostres paraules
i reeixim amb un somriure als ulls.
Manca l’aire, l’esperit i la rauxa
manca la dolçor, l’escalf, la il·lusió
I com no! l’albada
aquella que es teva i meva, l’estelada.
Les teves mans em fan l’amor
amb carícies de dolços pessics
i amb la ploma
amb simbòlica rima
em captives desitjos i somnis,
anhels punyents,
de silenciar el vers
aclucant dolçament els ulls.
Quan en perdre’t en el buit
trobis en el camí de tornada,
en la serena albada
que voreja el vel que separa
al paradís i l’ infern,
la balma on arraulir-se,
l’estora on jeu
el meu desig i el teu bes.
Escriuré amb petons
sobre la teva pell un text
i amb la punta de la llengua
resseguiré la meva cal·ligrafia,
m’esmerçaré en la puntuació de la lletra
provocada en mi pel teu verb,
que complementat amb dolces paraules
serigrafiades amb melòdica rima
en el anvers dels meus somnis
esdevé oratòria infinita,
aixoplugada en el vers d'un bes
de tendresa infinita,
on el desig mai s’esvaeix.
I en esdevenir gramàtica,
ans al contrari,
s’esmicola com la sorra
lliscant per les teves espatlles
tot just allà,
allà on el llenç és transmuta en text.
Com un arbre vell
que amarga en la foscor
l’ enyorat fruit perdut
en mor de la passió,
degoteja el meu amor
escolant-se amb els segons,
maldant per a tornar a sentir
el preuat color de la munió,
de llum i desig,
que provoca el teu record.
El beuratge que jo prengué
en besar-te per primer cop
emmetzinar aquest feréstec cor
que embadalit dels teus ull
ja no es creu cec,
i fugisser del teu batec
es marceix tot sol,
presoner del mot
que el preserva de l’oblit
fins que s’esvaeix la foscor
reposant sobre el teu pit,
arraulit, petit, dolç i feliç.
Frisant per tornar a delectar-se
amb la màgia del llindar,
entre la llum i la foscor
entre el plaer i el dolor
que amaga el teu somriure
i desvetlla els teus petons.
XX-XII-MMXII
LLUNA BLAVA
Hi ha una
criatura mítica que s’eleva cap al cel mentre la lluna és plena. Ell és el
"Blue Moon Dragon" i el senyor dels dracs nocturns que viuen en
climes més freds. Una criatura com el "Dragon Blue Moon" es considera
afortunat si ets prou afortunat de descobrir-lo!
I és sota aquesta lluna blava que
en fer recompte de tot allò que em fereix
me n’adono que hores d’ara ja no queda res.
I que en cercar tot allò que és pendent tan sols em resta
romandre a l’espera de l’escalf de somnis eterns
dringants rialles expectants i
remors que desapareixen al batec dels cors.
En definitiva,
omplir els buits i obacs dels teus esculls.
Per què és llavors que res no manca.
Quan en la penombra de la tarda
Lluny de la fressa i el soroll que s’apaivaga
En emmirallar-me en els teus ulls
amb dos dits em pessigues l’anima
i frapada en el teu somriure
suspesa en l’alè dels teus petons
recargoles somnis i passions
traspassant vels i anhels
per acabar arraulida
entre els estels del
teu univers
sota el mantell de l’amor.
XXX/VIII/MMXII. MD.
La conjunció de
la Lluna plena, en astrologia és relaciona amb la culminació i la plenitud de
les emocions, separada a menys d'un grau de Quiró el guaridor ferit, sembla
suggerir la urgència d'enfrontar-se a les ferides per curar-se definitivament.
La zona de la
gràfica astral que conté Peixos és on s'arriba a alliberar les coses doloroses
i la combinació de l'aire d'Aquari amb l'aigua de Peixos, produeix una màgica
barreja d'amabilitat, originalitat i independència impregnada de sensibilitat
emocional i d’imaginació.
Aquest és el
moment de repassar aquestes ferides que van ser conseqüència de deixar coses a
la deriva, i mostrar una voluntat més forta per guarir aquestes ferides fruit
de l'abús o el mal entès d'altres, de la
amabilitat i l’ esperit de servei i perdent per excés la compassió do de la nostra
bona naturalesa. En aquest cas amb l'ajut energètica de la conjunció de la
Lluna Blava i Quiró, més que mai el perdó serà el millor remei i guariment de
les nostres ferides.
DEL BLAU A L'ARGENT
I en guaitar la lluna blava
I empaitar-la que s’amaga
Són els teus delits els que m’atansen
Passió tardana que ens amara
De promeses i de somnis
De records d’eres llunyanes.
No t’enyoris de lluna blava
Que guarida és la ferida
D’absències i paraules no dites
Que de fades, folls i versos
Els teus mots ja m’afalaguen.
És aquesta esmunyedissa lluna blava
que em trastoca la semblança
és aquesta lluna blava
i la passió que ens amara.
I a cobert de la tempesta
després d’una lluna
que cobeja i ens contempla
des d’una nova i bella albada
Solitària guaridora
de passió assedegada
que en tornar-se argent
filarà de nou
amors, petons i rialles.
XXXI-VIII-MMXII MD.
DIGUI QUI HO DIGUI....
De vegades hi ha sentiments i experiències que traspassen barreres de temps, espai i concepte. Quan es tracta de condició humana les paraules que descriuen, sensacions, emocions...en definitiva: AMOR, esdevenen plurals i tant les pot sentir i escriure 1 persona o 10.000.000, en tots ells són viscudes, conegudes i es per això que la poesia esdevé llenguatge universal. No importa qui les escriu si el que diu és el que et vull dir jo.
Gràcies VYP (El millor Drac, el Drac regalat) 10/10/2012
Yo no podría olvidarte aun cuando quisiera,
porque naciste en mi pecho
y en las palmas de mis manos cuando te tuve;
porque me diste el color de tu piel
en un momento en que tenía el alma descolorida;
porque aunque digan que eres prepotente y amañada,
sostuviste la mirada y me abriste tus brazos
-aun siendo un lejano personaje de otra geografía...-
Porque aun huyendo de mí,
Te pertenezco por prohibido y profano...
porque reinventamos la música para conocernos mejor...
Porque eres dulce como el chocolate,
enérgicamente triste como una noche de recuerdos
y estás en el vacío de mis labios
que te buscan en el móvil,
en las notas que escribimos,
en la Internet,
en el sueño que se cae de mi cama cada noche
cuando me levanto al patio y veo que vives en el cielo oscuro
que también cubre mi ciudad...
porque te quiero con el corazón...
porque tal vez en otra vida fuimos los mejores novios,
los mejores amantes,
tiernos enamorados que se acostaron en la selva
y el río les devolvió la dicha de hacer el amor
con verdadera pasión,
sólo para saber que nos desvanecíamos en cada caricia....
¿cómo te voy a olvidar?... Sueñito del medio día,
si aún vives detrás de la puerta que se cierra
cuando duermo con tu foto en mi memoria...
—
ELFOS,HADAS Y UN MUNDO MAGICO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada