Em pentinava davant d’un poema d’aigua
sentint els límits de la pell,
allà on totes les línies cauen en el blanc.
Una gota em convidà a passejar amb ella
per les ribes de la follia.
Al fons de l’abisme, una mar de vocals
oneja amb la boca oberta
sabedora que no em resistiré,
coneixen les meves febleses
i ja preparen la copa de l’absència.
Han destil•lat els feixos de llum
pels alambins de la memòria.
El líquid degota fosc,
atzabeja com mai haja regnat
en les pupil•les de cap donzella.
Falsos canyars amaguen la vora,
una salmòdia en goles humides
canten el nom secret de l’aigua del poema
en totes les llengües del record.
I jo, deixeble traïdor de l’horitzó conegut,
que compte els dies de la meva existència
pels flasconets de café concentrat
que llance tots els matins al poal del fem,
prenc la copa dels adéus
i em capbusse en la boca de la demència vocàlica.
© Francesc Mompo 07/07/2014
Composició imatge: © Mayte Duarte 07/07/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada