dilluns, 7 de juliol de 2014

LA BOCA DE LA DEMÈNCIA de Francesc Mompo



Em pentinava davant d’un poema d’aigua
sentint els límits de la pell,
allà on totes les línies cauen en el blanc.
Una gota em convidà a passejar amb ella
per les ribes de la follia.
Al fons de l’abisme, una mar de vocals
oneja amb la boca oberta
sabedora que no em resistiré,
coneixen les meves febleses
i ja preparen la copa de l’absència.
Han destil•lat els feixos de llum
pels alambins de la memòria.
El líquid degota fosc,
atzabeja com mai haja regnat
en les pupil•les de cap donzella.
Falsos canyars amaguen la vora,
una salmòdia en goles humides
canten el nom secret de l’aigua del poema
en totes les llengües del record.
I jo, deixeble traïdor de l’horitzó conegut,
que compte els dies de la meva existència
pels flasconets de café concentrat
que llance tots els matins al poal del fem,
prenc la copa dels adéus
i em capbusse en la boca de la demència vocàlica.

© Francesc Mompo 07/07/2014

Composició imatge: © Mayte Duarte 07/07/2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

TRADUCTOR

DRACMAY ALEXANDRIA

DRACMAY ALEXANDRIA
Un llibre obert és un cervell que parla Tancat, un amic que espera Oblidat, una ànima que perdona Destruït, un cor que plora. Proverbi Hindú.

Entradas populares